Al cap dÆun quart dÆhora sortíem cap a Urgüp. El paisatge sÆanava transformant lentament en el paisatge impossible de la Capadòcia, oníric, corbat ùni un angle recteù, suau ùpura erosióù, eròtic, suggeridor, de faula, entre lÆocre i el rosat, enormement canviant a caprici del sol. El terreny sÆanava ondulant poc a poc, perdia aridesa, es percebien els obscurs i profunds pous del desig del temps. Quan entres a la Capadòcia, tens la impressió dÆentrar en un món irreal, on no hi ha temps, tot està parat, tens la sensació dÆestar fora del món. La carretera avança per entremig dÆaquest prodigi. A banda i banda, les capricioses construccions rosades de lÆerosió, la profunditat de coves a mig imaginades, refugis per a gent perseguida: la Capadòcia ha acollit amablement entre les seves corbes, en les seves entranyes, des de sempre, pobles perseguits. Més lluny, la mola impressionant dÆUçhisar, mig muntanya, mig poble, fins al punt que no saps on acaba lÆuna i comença lÆaltre, perquè, de fet, ni comencen ni acaben, formen un conjunt únic, compacte. Et quedes bocabadada davant un espectacle no per anunciat menys impressionant. Urgüp també és mig poble, mig muntanya. És un poblet ple de pensions i hotels, atès que força gent visita la Capadòcia; però malgrat aquest peatge, és molt agradable. Permet la felicitat dÆun lent passejar aturant-se a cada paradeta del basar a lÆaire lliure mirant i remenant jerseis, nines, samarretes, turqueses i plates. Una pujada fastuosa fins al punt més alt dÆUrgüp fa que puguis albirar-lo tot, la visió fugissera dÆuns banys turcs, el sopar en una lokanta en la fresqueta vivificant de lÆairet de la muntanya. Una delícia.

Spécifications